Per qui vulgui saber

"La República española era un baluarte defensivo frente a la amenaza de la agresión fascista. Pero su atractivo iba más allá. En el mundo gris y cínico de los años de la Depresión, los logros culturales y educativos de la República española parecían ser un experimento emocionante. Sin embargo, para la mayoría de los corresponsales, el elemento más importante de su apoyo a la República fue la lucha para defender la democracia frente al avance del fascismo. Su compromiso les costó muchos sinsabores. Además de la destrucción de sus esperanzas e ilusiones en España, en sus propios países tenían que aguantar el vilipendio de aquellos que creían que Franco lideraba una cruzada en defensa de la auténtica religión contra la brutalidad bolchevique".
pags 438-439, Idealistas bajo las balas; Paul Preston.

Amb la lectura d'aquest llibre coneixereu que la guerra civil espanyola no només la va cobrir Ernest Hemingway. De fet, m'atreviria a dir que Hemingway és un personatge sobrevalorat, quant a la seva contribució a la difusió del conflicte. Personatges com George Steer, Herbert Southworth o Jay Allen segurament no han sabut capitalitzar el seu pas per Espanya como ho va fer l'autor de Por quien doblan las campanas però el seu treball mereix un esforç de relectura. A dins d'aquest llibre -Idealistas bajo las balas- hi trobareu la crònica de Steer que explica el bombardeig de Gernika. Després de llegir-la, fa una mica de vergonya posar-se davant del full en blanc.

Més val tard que mai

Aquesta tarda m'he acabat El quinto Jinete, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Una mica tard? us preguntareu. Sí. Fa 30 anys que és escrit i si no hagués patit una crisi d'existències, el més normal és que no hagués passat mai de la primera pàgina. És dels pocs llibres que m'agrada tenir a les estanteries pel que representa; un passat llunyà en el que els bancs, lluny d'esquilmar-te a comissions, per Sant Jordi et regalaven alguna cosa més que morralla. La qualitat literària del llibre no passarà a la història però el treball de documentació a partir del qual s'arriba a un text trabat i verosímil no és despreciable. A més, tinc l'edició rància clàssica!

El Quinto Jinete té una qualitat que molts llibres no poseeixen. Es pot llegir a petits xarrups de 4 o 5 pàgines i si l'abandones mesos sencers no corres el risc de perdre el fil. No ens explica res que mil pel·lícules ianquis no hagin exprimit fins a límits humorífics; el xantatge del lider libi Moammar El Gadaffi a la ciutat de Nova York en forma de bomba atòmica amagada en qualsevol punt de la gran poma -i, per més inri, a 10 dies pel nadal del 79- possiblement no ha estat portat a la gran pantalla amb totes les de la llei (parlo des del desconeixement) però sí qualsevol història semblant.

Res, que ja he saldat comptes amb el món del thriller polític.

Quan els pobres tenen veu

Aquest mes de desembre es compliran 25 anys del desastre de Bhopal. Una fuita química en una empresa nordamericana instal.lada en aquesta localitat de l'Índia acabava amb la vida dels milers de desarrapats que vivien al peu de la factoria. El llibre no només explica què va passar la fatídica nit del 2 al 3 de desembre i els dies posteriors; també retrata la misèria d'una societat que havia vist en l'arribada d'aquesta empresa una possibilitat de prosperar però que en va acabar patint en carn pròpia la cara més amarga del 'progrés'.
Lapierre i Moro expliquen fins a l'últim detall que què va passar, per què, com es va produir i quins van ser els actors principals d'un fet gairebé tan impactant com l'esclat de Txernòbil però que ha caigut molt més en l'oblit.
Si, cap a la meitat, teniu temptacions de desistir, no ho feu. Val la pena continuar. El final és molt més àgil i més ric que un principi que, certament, es pot arribar a fer farragós.
Bon moment per arreplegar-lo.

Rubertu

En Rubertu em va portar el seu fill ahir a la tarda. És el que s'amaga darrera d'aquesta portada. Només he tingut temps d'escoltar-lo una vegada, anant de feina a la casa amb el cotxe. 11 temes a toc de guitarra on el nostre Rubertu aireja els pecats, les pors i les frustacions de la seva joventut encara vigent. M'ha agradat molt, i d'haver sabut que tenia tan bona veu l'hagués obligat a cantar en les retransmissions del bàsquet. Ell era el tecles (que si ara una falca, que si ara un efecte sonor, que una música sempre brittish... ) i anava de noi callat. És un gran tímid però aquí es destapa... una miqueta.
No sé on es pot comprar o piratejar però si us cau a les mans no dubteu a donar-li una oportunitat.

Gràcies Robert. M'ha fet molta il.lusió.

Llums i ombres

Boris Izaguirre té una imatge pública que no s'adiu amb el seu talent individual. És un paio molt intel.ligent, molt versat i escriu, com dirien els Manel "...de puta mare i ho fa de collons". Es pot comprovar a Villa Diamante però trobo que el llibre es fa llarg. Retrata la Veneçuela post guerra mundial que intenta beneficiar-se de les necessitats petrolíferes del món que en deriva del conflicte mentre es refugia en una dictadura militar. Potser el tema li queda gros i potser per això em sembla que és un llibre desigual. L'inici és molt bo. Com retrata l'ambient de l'època, també. Però a mesura que la novela avança, em sembla que s'embolica una mica. Al final, acabes tenint ganes de tancar i plegar. Però no ho he fet per respecte a la seva figura.

Sempre Gabo

"Meses antes, poniéndose unos pantalones de gamuza que no usaba desde las noches babilónicas de Lima, él había descubierto que a medida que bajaba de peso iba disminuyendo de estatura. Hasta su desnudez era distinta, pues tenía el cuerpo pálido y la cabeza y las manos como achicharradas por el abuso de la intemperie. Había cumplido cuarenta y seis años el pasado mes de julio, pero ya sus ásperos rizos caribes se habían vuelto de ceniza y tenía los huesos desordenados por la decrepitud prematura, y todo él se veía tan desmerecido que no parecía capaz de perdurar hasta el julio siguiente. Sin embargo, sus ademanes resueltos parecía ser de otro menos dañado por la vida, y caminaba sin cesar alrededor de nada".

És un de les primeres magistrals descripcions que Gabriel García Márquez fa de Simón Bolívar, el Libertador, en un llibre que es titula El General en su laberinto, que narra com podrien haver estat els últims dies de l'home que va contribuir a fer fora (d'aquella manera) els espanyols d'amèrica i que estic llegint aquests dies. Feia temps que no agafava un García Márquez i no he trigat gaire a recuperar el sabor de la bona literatura. Més enllà del personatge de Gabo, no es pot negar que el Nobel és una de les plomes més fines i preciosistes que corren per aquests móns. Amb el vostre permís, torno al seu món.

Llarg, pel meu gust

La primera incursió en el món de Naipul m'ha semblat bé però llarga. El llibre conté alguns contes i un llibre que porta per títol el mateix nom que aquest volum. És una manera de portar-te a l'etapa colonial però per explicar la disbauxa que es viu en un estat africà quan toca revolta no fan falta tantes pàgines. Recomanable però amb cap mena de mirament per deixar-lo novament a l'estanteria quan considereu que ja n'hi ha prou.

Ni mata ni engreixa

Salvajes y Sentimentales ha passat a millor vida en menys de 24 hores. És un recull d'articles sobre futbol -bàsicament, sobre el Madrid- que l'autor ha publicat al diari El País. Si no sou culés amb el sentit de l'humor d'un militar amb úlcera a l'estomac o nacionalistes catalans amb el capçal del llit forrat amb l'estelada podeu passar una estona divertida. Hi ha algunes reflexions que ens les fem tots més d'una vegada i és fàcil trobar-hi raonaments de sopars de duro que més d'una vegada hem defensat i que, certament, valia la pena defensar. Als més futboleros, també els servirà per reviure episodis passat; sobretot dels mundials 94 i 98. Dit això i, tot i que el llibre no és pas llarg, se'n fa una mica. Marías queda una mica retratat i es nota que recicla massa trossos d'articles passats per a noves entregues.

I després d'un refresc, el primer plat. He començat a entrar en el món de Naipul. Té una digestió diferent al vermutet que ha suposat aquest llibre de Marías.

Un suec diferent

És estiu i he decidit aparcar temporalment el Vida y destino de Vassili Grossman per lectures més lleugeres i més fàcils de carregar a la bossa de la platja. Sense adornar-me'n he tornat a caure a les mans d'un suec. Aquesta vegada és Hening Mankell. Vaig adonar-me que no havia tastat un dels millors autors de novel·la negra i Kurt Wallander era pràcticament un desconegut per mi. Em costa emetre un judici sobre el Carvalho suec. Té aquell punt d'antiheroi que també caracteritza el fill de Montalbán pero sense pàtina intel·lectual. És un home que fa l'efecte que no porta les regnes de la seva vida, que no té cap de les virtuds que se li suposen a un inspector sagaç; ni tan sols viu en una ciutat gran. És un poli de poble amb poques inquietuds i alguns vicis de postguerra. Alguna cosa deu tenir, malgrat tot perquè, de fet, després de llegir Los perros de Riga tinc ganes de tornar a llegir alguna cosa de Mankell.
Però haurà de ser d'aquí a un temps. Ahir vaig assaltar La Galatea de Cambrils -res a veure amb la de Reus, equiparable a la Geli de Girona- i vaig sortir-ne amb alguna cosa de Naipul -tampoc he llegit res del Nobel britànic- i un recull d'articles sobre futbol del merengón Javier Marías que estic devorant. Salvajes y sentimentales, es diu.
Poc després de sortir de la Galatea vaig fer-me amb un exemplar d'El general en su laberinto, de Gabriel García Márquez, una mena de recreació dels últims dies de Simón Bolívar. Suposo serà el segon plat d'aquest menú. Em motiva que el venedor rapat i tatuat que despatxa a la Geli, quan li vaig demanar aquest títol em respongués: "I per molt de temps que continui al seu laberint!" Suposo que es devia referir a García Márquez. Sospito que el Nobel no és de les seves simpaties. Igual que Vargas Llosa, vaja. En això últim estem d'acord.

Estic orfe

Acabo de finalitzar el tercer llibre de la trilogia Millenium. L'última peça de la col·lecció no deceb i provoca, com les altres dues, aquella extranya sensació de tenir la necessitat de continuar avançant en la lectura tot i saber que cada pàgina t'acosta al final. Ja estic. Ja he acabat. I ara què? Segur que molts dels lectors de Larrsson ara es fan la mateixa pregunta. No sé si d'aquí a un temps rellegirem la trilogia i no sé si aguantarà la prova del carboni 14 però ara mateix la realitat és que no hi haurà nova entrega. És més, advertiria sobre la necessitat de blindar-se sobre les reedicions d'obres menors, anteriors, d'aquest suec que no va poder disfrutar del seu èxit. N'hi haurà. A veure quan trigueun. Caieu en la temptació, però si voleu un consell, fugiu-ne! Els editors, no sempre estan equivocats però massa vegades tenen la temptació de voler continuar exprimint la vaca encara que les mamelles ja estiguin completament eixutes.
Jo, personalment, he decidit canviar de registre. Vida y destino, de Vassili Grossman m'acompanyarà durant uns quants dies pels carrers de Girona. Llegir Grossman mentre camines és una mica més difícil que fer-ho acompanyat d'un Larsson però val la pena igualment.

Joan Solà: coses ben dites

Havia perdut la costum de citar-vos entrevistes o articles. Crec que aquesta entrevista de Carles Geli al quadern en català d'El País d'aquest dijous és una bona manera de reemprendre la feina. Llegiu atentament què diu una persona que, em sembla, no és sospitosa de ser un indocumentat. Un consell: aneu més enllà del titular.

JOAN SOLÀ / Filòleg, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

“Qui insulta Montilla pel seu català és un desgraciat”

CARLES GELI.

Sobre la taula té un full amb un planning casolà ben atapeït per culpa del tractament oncològic i del setgeperiodístic fruit de la conjunció gairebéastral, en un mes, del nomenament com a doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, la vicepresidència de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i l’aparició del seu darrer recull d’articles Plantem cara (La Magrana). El despatx de la Universitat de Barcelona és inversament proporcional

a la tasca i la força del catedràtic de llengua catalana Joan Solà (1940): tècnic de la llengua, 40 llibres, hereu de Joan Coromines... Tot plegat l’ha distret de l’elaboració de la Gramàtica Normativa del Català, “però hi tinc tot el dret: fa 50 anys que treballo com un escarràs”, diu amb aquell puja i baixa de veu i rostre adust que li dóna posat d’enfadat.

Pregunta: Als 25 anys de la normalització lingüística, la denúncia de molts dels seus textos ve a dir que alguna cosa no marxa...

Resposta: He conclòs que les comunitats humanes són essencialment rivals. Aquí hi ha una rivalitat entre Catalunya i Espanya que fa la convivència molt difícil. Perquè Espanya és una entitat fonamentalment militar, totalitària, intransigent amb la diversitat i no volem estar-hi sotmesos.

P. I això explota per la llengua?

R. No. Però el poble, l’individu i la llengua és el mateix. Com ho vol separar? És com separar la sang del cos. La llengua és espiritualment tan forta com la sang. El poble català ha estat sempre sotmès políticament i pagant més impostos del que toca: una humiliació repetitiva. Mentre no ens rebel·lem contra aquesta situació, la llengua no té solució.

P. Amb un bilingüisme més simètric ens en sortiríem?

R.No ho sé. En qualsevol cas, amb aquesta política de voler i no gosar, de fer lleis i no cumplir-les, de no cumplir-les però no castigarho només atraiem acusacions ferotges de ser dèspotes quan la realitat és la contrària: nosaltres no hem pogut o volgut anar més lluny, no hem reivindicat mai una igualtat entre pobles, individus i llengües.

P. Hi ha TV-3, l’escola...

R. Sí, però no ha donat resultat. Abans, l’escola era poderosa; ara té més força la llengua del carrer que la de l’escola. I internet, el turisme i la immigració ho han complicat tot; ens cal actualitzar els principis. Com? No ho sé. Però el pitjor que pots fer és negar la realitat, continuar dient que aquí no passa res, que hi ha pau lingüística, que la immersió és la gran panacea quan, de fet, on es forma la joventut i la llengua és a les sales de ball, als multicines i en aquests llocs la llengua falla o no hi és.

P. Només es pot salvar la llengua amb la independència?

R. Jo no ho dic, això. El problema no és la independència pròpiament dita, el problema és que amb més poder polític i més convenciment segurament seria més fàcil de salvar la llengua.

P. A banda que el català recula s’hi afegeix ara la seva degradació.

R. La pobresa del català actual només ve del fet que no s’ha pogut ensenyar com una llengua normal i, per tant, fer que els alumnes llegissin llargament bons autors, manera excel·lent d’adquirir llenguatge ric i matisat. I després ve l’anual cançoneta de l’enfadós de la selectivitat: que si el català és massa difícil, etc. El que ensenyem ha de ser un català d’anar per casa que no pot passar del papa, mama, cadira i porró? No puc posar Carner però sí Machado? És una burla social. I mentrestant, el castellà és una llengua forta a Catalunya: aquí tothom balla, llegeix i renega en castellà; en català, no: sempre pateixes per si la frase és correcta. Es pot viure com a poble així?

P. Cal preocupar-se pel català del president Montilla?

R. I ara! Qui digui que el Montilla parla malament és un desgraciat; això ens fa mal a tots. Fa un gran esforç, parla molt bé per l’ambient on va viure.

P. Cita Sagarra com exemple d’ús de la llengua. I autors d’avui?

R. Un percentatge de persones tenen la llengua com a eina de treball i l’usen amb admirable competència, però també hi ha una gran part d’aquest grup que domina molt poc la llengua i n’hi ha molts altres que viuen aquí des de fa anys i no la coneixen o no volen usar-la. Aquí la llengua pateix una situació social estranya. Jo, ara els exemples els veig en traductors com Joan Sallent i Xavier Pàmies. A la vora d’això hi ha molts professors i alumnes amb poca competència lingüística… I els escriptors, en tenim de molt d’èxit amb una llengua molt neutra, que podrien escriure en castellà i no es notaria.

P. Escriu també que tenim una llengua poc flexible.

R. Sí, la gent no accepta l’esforç d’aprendre-la perquè no la sent com una llengua real i verídica d’un país. Potser un primer remei seria no emprenyar els alumnes amb minúcies gramaticals i fer-los llegir bones traduccions. La d’El casalot, de Dickens, això han de llegir i no el per i per a que ni el professor entèn i fa avorrir els alumnes. Feu llegir als estudiants en Monzó, que és llengua fàcil i d’aquí feu-los saltar a cosa més rica; no ho fem al revés, començant amb Víctor Català o el Tirant!

P. Reclama major reacció de les institucions davant la llengua. Intervindrà ara més l’IEC?

R. A l’IEC potenciarem el seguiment públic de la salut de la llengua: veure’m com està i si hi hem d’intervenir; i també mirarem

d’infondre aquest esperit que dic.

Li he volgut veure la cara

Poques vegades sento curiositat per saber quina cara fa l'autor del llibre que m'estic llegint. Però he acabat Las Benévolas i aquesta vegada he sentit curiositat per un ianqui de 42 anys que és capaç d'escriure un tractat sobre la segona guerra mundial des de la perspectiva nazi en la seva òpera prima. No me l'imaginava així. Sí, ja ho podem dir... sembla un ex oficial de la wehrmacht! Siguin quines siguin les seves conviccions, la seva perícia com a escriptor està més que demostrada i el repte que té al davant, còsmic. Serà capaç de superar-se? La seva carrera entrarà en decliu, inexorablement? Haurem d'estar atents al pròxim moviment d'aquest Jonathan Littell. Com a mínim s'ha guanyat el benefici del dubte.

Esperant la tercera...

M'acabo de polir la segona entrega de la triolgia Millenium d'aquest suec d'ulleres horrorosament passades de moda. On hi diu polir hi podeu posar cruspir, endrapar, absorvir... Segurament no s'estudiarà en la història de la literatura del futur però la lectura és oci i no tot són les Benévolas (que, per cert, torno a recuperar per, aquesta vegada sí, acabar). Com passa en la primera entrega, és un thriller d'un ritme vertiginós que et condemna a viure obsessionat amb el repte de trobar moments per llegir. I això ja és una victòria. Quan comences aquesta segona entrega et sembla que és més fluixa que la primera però si superes els dubtes inicials t'adones que no. Torna a decaure al final. Potser li sobra alguna trama que, d'altra banda, de no tenir-la, segurament ens permetria posar el verb esnifar a la llista amb la que he començat aquest comentari. Només em queda esperar la tercera entrega, que, diuen, supera les dues primeres.

P.D. Atenció! Llegir Larsson augmenta aquell somni romàntic (i segurament fals) de lligar a la biblioteca. A la biblioteca no ho sé però al tren, en un banc d'un parc o a la platja mateix, ara que ve el bon temps, és molt fàcil trobar algú que llegeixi el mateix llibre que tu. Jo perquè no ho necessito (sóc així de xulo i estic feliçment casat) però no menyspreeu la capacitat de trencar el gel que té el nòrdic d'en Larsson.

Costa de creure

N'havia sentit molt bones crítiques però a mi no m'ha emocionat. Carlin intenta explicar-nos com Nelson Mandela va utilitzar un esport de blancs com el rugby per construir la Sudàfrica post-apartheid amb la copa del món de 1995 com a fil conductor. O Mandela és l'home perfecte o el document que acabo de llegir és un panegíric. No hi ha ombres en el Mandela que ens descriu John Carlin. És l'home perfecte que desarma els seus carcellers amb la intel.ligència, que seddueix els líders que han aguantat amb mà de ferro un sistema feixista... Mandela és una figura de primer nivell però he quedat absolutament embafat. Si podeu passar amb una crítica on s'expliquin les quatre anècdotes principals no us compreu el llibre.

Agafeu-vos festa

Molt més satisfactòria ha estat la lectura de Anatomía de un instante, de Javier Cercas. També ha estat llegit intercaladament a Las Benévolas (entro a la recta final). Per ser més exactes, hauria de dir que ha estat devorat. O millor dit, he estat devorat per. És un assaig sobre el 23F amb un toc novelesc que sospito que permet a l'autor dir coses que, sense l'ambigüitat del format, possiblement no s'hagués atrevit a dir. És una visió poliédrica sobre tot el que va passar, sobre tots els interrogants que van quedar flotant en l'aire i sobre tots els personatges que van intervenir en una de les pàgines més serioses de la història recent però que, com diu el propi autor en el pròleg, segurament corre el perill de convertir-se en ficció pura i dura per una part molt àmplia d'aquesta societat moderna que entra en contacte amb la realitat a través d'una pantalla.
I avui és Sant Jordi. Intentaré fer-me amb un exemplar del llibre de John Carlin sobre Mandela; la segona entrega de la trilogia Larsson i, potser, el llibre de Ferran Soriano sobre el futbol i l'economia. Generalment, abomino tots els llibres que graviten sobre el Barça i que estan fets per ser venuts compulsivament per Sant Jordi perquè la gent sent la necessitat de comprar alguna cosa per Sant Jordi encara que no tingui l'hàbit de llegir. Aquest m'ha despertat certa curiositat però, coneguent-me, quan el tingui al davant, desistiré. Ja veurem.

La jungla polaca

Las Benévolas es una novela tan extensa i tan densa que necessites acompanyament. Un dels llibres que he intercalat enmig de la lectura del llibre de Jonathan Littell és La Jungla polaca, del mestre Ryszard Kapuscinski. Els que sigueu molt fans de Kapuscinski, no el llegiu. No està a l'alçada d'El Sha, Ébano o qualsevol dels seus treballs etnogràfics més coneguts. Els que no hàgiu llegit mai a Kapu, no entreu en el seu univers per aquest llibre. La jungla polaca és un llibre que recull els primers treballs del mestre de la corresponsalia a l'Àfrica. Són reportatges de la seva Polònia natal recollits en una edició on l'editor ha inclòs peces que el propi Kapu havia desestimat. Malfieu dels llibres inèdits que els editors es treuen de la màniga post-mortem.

Sí, ho arriba a dir!

Reprenc las Benévolas i les combino amb el Quinteto de Buenos Aires de Montalbán. L'obra de Jonathan Littell, però, em continua colpint. És un fragment que li solta un prócer del nazisme al protagonista quan aquest li posa en dubte l'estratègia d'eliminar el poble jueu.
"¿Hay algo más volkish que el sionismo? Igual que nosotros, se han dado cuenta de que no puede haber Volk y Blut sin Boden, sin tierra, ya que, por lo tanto, hay que volver a llevar a los judíos a la tierra, Ertz Israel, libre de cualquier otra raza. Por supuesto, se trata de ideas judías de toda la vida. Los judíos fueron los primeros nacionalsocialistas y llevan siéndolo casi 3500 años, ya desde que Moisés les dio una ley que los separase para siempre de los demás pueblos. Todas nuestras grandes ideas vienen de los judíos y debemos tener la lucidez de admitirlo: la tierra, como promesa y como culminación, la noción del pueblo escogido entre todos, el concepto de la pureza de la sangre. Por eso los griegos, bastardeados, demócratas, viajeros, cosmopolitas, los odiaban tanto; y por eso empezaron por querer destruirlos y luego utilizaron a Pablo para corromper su religión desde dentro, desarraigándola del suelo y de la sangre, volviéndola católica, es decir, universal, suprimiendo todas las leyes que hacían las veces de barrera para mantener la pureza de la sangre judía: los alimentos prohibidos y la circuncisión." pags 460-461

L'Hotel Goya és un bon lloc per llegir

Aquest cap de setmana he anat a Alicante a fer un partit de futbol i la companyia que em gestiona els viatges m'ha fotut a l'Hotel Goya. No us deixeu enganyar per la web. Per dir-ho suau, fomenta la lectura i Juan Rulfo m'ha ajudat a fer més portable la soledat. El Llano en llamas és un recull de contes d'aquest escriptor mexicà de producció limitada. Passa bé. De fet, suggeriria que si us voleu llegir l'obra completa de Rulfo -uns quants contes i Pedro Páramo- comencéssiu pels contes.

Nota de l'autor d'aquest blog.
Feia molt que no publicava perquè estic enroscat a las Benévolas, encara. I com que només llegeixo mentre camino, el meu avenç és directament proporcional al de les tropes nazis en la nevada estepa russa. Aviat, però, penjaré un d'aquells fragments que et porten directament a la taça del water.

Botxins i vícitmes

Un altre fragment impactant de Las Benévolas, el que intenta descriure el cordó umbilical que uniria -des d'una perspectiva nazi- el dolor del botxí amb el de les vícitmes.
"En muchos casos, llegaba yo a decirme, lo que había tomado por sadismo gratuito, la inaudita brutalidad con la que algunos hombres trataban a los condenados antes de ejecutarlos no era sino conscecuencia de la monstruosa compasión que sentían y que, incapaz de hallar otro cauce de expresión, se convertía en rabia, pero en rabia impotente, sin objeto, y a la que, inevitablemente, no le quedaba más remedio que volverse contra aquellos que eran su causa primera. Si algo demuestran las terribles matanzas del Este es, desde luego, paradójicamente, la espantosa e inalterable solidaridad humana. Por muy embrutecidos y muy acostumbrados que estuvieran, ninguno de nuestros hombres podía matar a una mujer judía sin acordarse de su mujer, de su hermana o de su madre ni podía matar a un niño judío sin ver ante sí, en la fosa, a sus propios hijos. Aquellas acciones suyas, aquella violencia, aquel alcoholimso, aquellas depresiones nerviosas, aquellos suicidios, mi propia tristeza, todo demostraba que el otro existe, que existe como otro, como humano, y que no hay voluntad ni ideología, ni cúmulo de necedad y alcohol que puedan cortar ese vínculo, ténue pero indestructible. Y esto es un hecho, no una opinión." Pags 154-155.
Si encara no heu vomitat us donc permís per fer-ho. Pero continuo llegint.

La vigència de la història

Continuo llegint les benévolas (i crec que encara en tinc per temps. És molt dens) i continuo rebent impactes. El fragment que citaré té una espantosa vigència. Només cal que agafeu les pàgines d'internacional d'El País o La Vanguardia. El passatge és aquest:
"En un estado como el nuestro cada cual tenía su papel asignado. Tú, víctima y Tú, verdugo; y nadie podía escoger, a nadie le pedían permiso para nada, pues todos eran intercambiables, las víctimas y los verdugos. Ayer habíamos matado a hombres judíos, mañana mataríamos a mujeres y niños, y pasado mañana a otros, y a nosotros, cuando hayamos cumplido con nuestro papel, nos sustituirán. Alemania, por lo menos, no liquidaba a sus verdugos; antes bien, los cuidaba, a diferencia de Stalin con esa manía suya por las purgas; pero eso también entraba dentro de la lógica de las cosas. Ni para nosotros ni para los rusos contaba en absoluto el hombre; la Nación y el Estado lo eran todo y, en ese sentido, nuestras dos imágenes eran un reflejo mutuo. También los judíos tenían ese fuerte sentimiento de comunidad, de Volk: lloraban a sus muertos, los enterraban si podían y rezaban el kaddish: pero mientras quedaba uno vivo, Israel vivía. Seguramente por eso eran nuestros enemigos por excelencia, se nos parecían demasiado".
Això és un fragment que podeu trobar a la pàgina 109 de l'edició de RBA i en la pàgina 110 aborda les similituds entre l'oficialat alemany i el rus. Hi destil·la una mena de síndrome d'estocolm.

Benévolas

Acabo de sortir d'Els homes que no estimen les dones, del fenòmen suec, Stieg Larsson, (em va absorvir, no sé per què) i m'estavello contra una cosa molt diferent, Las benévolas, de Jonathan Littell, on ens expliquen l'holocaust i l'esquizofrènia nazi des d'una naturalitat molesta. Acabo de començar però ja tinc material per engrescar-vos. Aquí teniu un fragment i no és, precisament, dels més repugnants.
"Soy culpable y vosotros no, estupendo. Pero pese a todo, deberíais ser capaces de deciros que lo que yo hice vosotros lo habríais hecho también. A lo mejor con menos celo, aunque quizás también con menos desesperación, pero en cualquier caso, de una forma u otra (...) todo el mundo, o casi (...) hace lo que le dicen; y habréis de perdonarme, pero hay pocas probabilidades de que vosotros fuérais la excepción, como tampoco lo fui yo. Si habéis nacido en un país y en una época en que no sólo nadie viene a mataros a la mujer y a los hijos sinó que, además, nadie viene a pediros que mateis a la mujer y a los hijos de otros, dadle gracias a Dios e id en paz. Pero no descarteis nunca el pensamiento de que a lo mejor tuvisteis más suerte que yo, pero que no sois mejores" (p.28 de l'edició de RBA)
Segurament no m'absorvirà com el fenòmen Larsson però potser em tocarà una mica més.