Aquesta tarda m'he acabat El quinto Jinete, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Una mica tard? us preguntareu. Sí. Fa 30 anys que és escrit i si no hagués patit una crisi d'existències, el més normal és que no hagués passat mai de la primera pàgina. És dels pocs llibres que m'agrada tenir a les estanteries pel que representa; un passat llunyà en el que els bancs, lluny d'esquilmar-te a comissions, per Sant Jordi et regalaven alguna cosa més que morralla. La qualitat literària del llibre no passarà a la història però el treball de documentació a partir del qual s'arriba a un text trabat i verosímil no és despreciable. A més, tinc l'edició rància clàssica!
El Quinto Jinete té una qualitat que molts llibres no poseeixen. Es pot llegir a petits xarrups de 4 o 5 pàgines i si l'abandones mesos sencers no corres el risc de perdre el fil. No ens explica res que mil pel·lícules ianquis no hagin exprimit fins a límits humorífics; el xantatge del lider libi Moammar El Gadaffi a la ciutat de Nova York en forma de bomba atòmica amagada en qualsevol punt de la gran poma -i, per més inri, a 10 dies pel nadal del 79- possiblement no ha estat portat a la gran pantalla amb totes les de la llei (parlo des del desconeixement) però sí qualsevol història semblant.
Res, que ja he saldat comptes amb el món del thriller polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada