"El pagès del nostre país no és un especialista, com ho és el pagès dedicat al cultiu monogràfic. Ha de cultivar el secà i l'hort, saber escollir les sements, adobar la terra, establir la rotació de cultius, saber llaurar, sembrar, regar, batre, recollir els fruits i envasar-los. Ha de saber cultivar la vinya, podar-la, veremar, fer el vi, fer el mateix a l'oliverar, mantenir el bosc en estat productiu. Ha de saber portar el bestiar. Ha de mantenir el galliner i el corral en estat florent, el que equival a manejar tota una fauna d'animals domèstics que va des de l'euga al conill, des de la vaca a l'ànec mut o sorollós, passant pels porcs i el món de les lloques, les gallines i els pollastres. Ha de saber fer això o allò -i magencar, cavar, fangar, plantar i saber a quin temps s'ha de fer i s'ha de portar a terme. S'han de tenir coneixements de la terra, dels adobs i saber com s'han de posar. Tots els coneixements d'aquest són empírics, heretats, perquè mai ningú no es preocupà, almenys amb una certa continuïtat, d'ensenyar-li alguna cosa científica, positiva i pràctica. A vegades, en la seva mentalitat hi ha elements de superstició i de miracle. Vostès diran que tot això es realitza d'una manera automàtica, com respirar, com l'automatisme de les màquines. Però potser no és veritat. L'art de l'agricultura, en aquest país, necessita una vigilància constant i una atenció permanent. Com que les finques són petites, no poden deixar d'ésser ben cultivades. Les oportunitats passen, no es repeteixen, no es poden deixar perdre. S'ha d'aprofitar una gotellada, un vent que asseca la terra per a enfonsar l'arada, el primer cop de sol per assecar les herbes. Se sol dir que el pagès és un arcaic, un home a part, una rèmora. És cert. Però el pagès no és un arcaic fossilitzat, sinó despert. No pot ésser d'altra manera. Té tantes coses al cap del seu petit món concret i terrestre, que no té temps ni espai per a ocupar-se d'altres coses. Per això el pagès és l'element obscur de la història, la pasta del món, el procés vital anònim i cec."
Pags 475-476.
També defineix la masia com una "autarquia familiar".