Aquesta tarda m'he acabat El quinto Jinete, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Una mica tard? us preguntareu. Sí. Fa 30 anys que és escrit i si no hagués patit una crisi d'existències, el més normal és que no hagués passat mai de la primera pàgina. És dels pocs llibres que m'agrada tenir a les estanteries pel que representa; un passat llunyà en el que els bancs, lluny d'esquilmar-te a comissions, per Sant Jordi et regalaven alguna cosa més que morralla. La qualitat literària del llibre no passarà a la història però el treball de documentació a partir del qual s'arriba a un text trabat i verosímil no és despreciable. A més, tinc l'edició rància clàssica!
El Quinto Jinete té una qualitat que molts llibres no poseeixen. Es pot llegir a petits xarrups de 4 o 5 pàgines i si l'abandones mesos sencers no corres el risc de perdre el fil. No ens explica res que mil pel·lícules ianquis no hagin exprimit fins a límits humorífics; el xantatge del lider libi Moammar El Gadaffi a la ciutat de Nova York en forma de bomba atòmica amagada en qualsevol punt de la gran poma -i, per més inri, a 10 dies pel nadal del 79- possiblement no ha estat portat a la gran pantalla amb totes les de la llei (parlo des del desconeixement) però sí qualsevol història semblant.
Res, que ja he saldat comptes amb el món del thriller polític.
