18.8.09

Sempre Gabo

"Meses antes, poniéndose unos pantalones de gamuza que no usaba desde las noches babilónicas de Lima, él había descubierto que a medida que bajaba de peso iba disminuyendo de estatura. Hasta su desnudez era distinta, pues tenía el cuerpo pálido y la cabeza y las manos como achicharradas por el abuso de la intemperie. Había cumplido cuarenta y seis años el pasado mes de julio, pero ya sus ásperos rizos caribes se habían vuelto de ceniza y tenía los huesos desordenados por la decrepitud prematura, y todo él se veía tan desmerecido que no parecía capaz de perdurar hasta el julio siguiente. Sin embargo, sus ademanes resueltos parecía ser de otro menos dañado por la vida, y caminaba sin cesar alrededor de nada".

És un de les primeres magistrals descripcions que Gabriel García Márquez fa de Simón Bolívar, el Libertador, en un llibre que es titula El General en su laberinto, que narra com podrien haver estat els últims dies de l'home que va contribuir a fer fora (d'aquella manera) els espanyols d'amèrica i que estic llegint aquests dies. Feia temps que no agafava un García Márquez i no he trigat gaire a recuperar el sabor de la bona literatura. Més enllà del personatge de Gabo, no es pot negar que el Nobel és una de les plomes més fines i preciosistes que corren per aquests móns. Amb el vostre permís, torno al seu món.

14.8.09

Llarg, pel meu gust

La primera incursió en el món de Naipul m'ha semblat bé però llarga. El llibre conté alguns contes i un llibre que porta per títol el mateix nom que aquest volum. És una manera de portar-te a l'etapa colonial però per explicar la disbauxa que es viu en un estat africà quan toca revolta no fan falta tantes pàgines. Recomanable però amb cap mena de mirament per deixar-lo novament a l'estanteria quan considereu que ja n'hi ha prou.

8.8.09

Ni mata ni engreixa

Salvajes y Sentimentales ha passat a millor vida en menys de 24 hores. És un recull d'articles sobre futbol -bàsicament, sobre el Madrid- que l'autor ha publicat al diari El País. Si no sou culés amb el sentit de l'humor d'un militar amb úlcera a l'estomac o nacionalistes catalans amb el capçal del llit forrat amb l'estelada podeu passar una estona divertida. Hi ha algunes reflexions que ens les fem tots més d'una vegada i és fàcil trobar-hi raonaments de sopars de duro que més d'una vegada hem defensat i que, certament, valia la pena defensar. Als més futboleros, també els servirà per reviure episodis passat; sobretot dels mundials 94 i 98. Dit això i, tot i que el llibre no és pas llarg, se'n fa una mica. Marías queda una mica retratat i es nota que recicla massa trossos d'articles passats per a noves entregues.
I després d'un refresc, el primer plat. He començat a entrar en el món de Naipul. Té una digestió diferent al vermutet que ha suposat aquest llibre de Marías.

7.8.09

Un suec diferent

És estiu i he decidit aparcar temporalment el Vida y destino de Vassili Grossman per lectures més lleugeres i més fàcils de carregar a la bossa de la platja. Sense adornar-me'n he tornat a caure a les mans d'un suec. Aquesta vegada és Hening Mankell. Vaig adonar-me que no havia tastat un dels millors autors de novel·la negra i Kurt Wallander era pràcticament un desconegut per mi. Em costa emetre un judici sobre el Carvalho suec. Té aquell punt d'antiheroi que també caracteritza el fill de Montalbán pero sense pàtina intel·lectual. És un home que fa l'efecte que no porta les regnes de la seva vida, que no té cap de les virtuds que se li suposen a un inspector sagaç; ni tan sols viu en una ciutat gran. És un poli de poble amb poques inquietuds i alguns vicis de postguerra. Alguna cosa deu tenir, malgrat tot perquè, de fet, després de llegir Los perros de Riga tinc ganes de tornar a llegir alguna cosa de Mankell.
Però haurà de ser d'aquí a un temps. Ahir vaig assaltar La Galatea de Cambrils -res a veure amb la de Reus, equiparable a la Geli de Girona- i vaig sortir-ne amb alguna cosa de Naipul -tampoc he llegit res del Nobel britànic- i un recull d'articles sobre futbol del merengón Javier Marías que estic devorant. Salvajes y sentimentales, es diu.
Poc després de sortir de la Galatea vaig fer-me amb un exemplar d'El general en su laberinto, de Gabriel García Márquez, una mena de recreació dels últims dies de Simón Bolívar. Suposo serà el segon plat d'aquest menú. Em motiva que el venedor rapat i tatuat que despatxa a la Geli, quan li vaig demanar aquest títol em respongués: "I per molt de temps que continui al seu laberint!" Suposo que es devia referir a García Márquez. Sospito que el Nobel no és de les seves simpaties. Igual que Vargas Llosa, vaja. En això últim estem d'acord.