M'acabo de polir la segona entrega de la triolgia Millenium d'aquest suec d'ulleres horrorosament passades de moda. On hi diu polir hi podeu posar cruspir, endrapar, absorvir... Segurament no s'estudiarà en la història de la literatura del futur però la lectura és oci i no tot són les Benévolas (que, per cert, torno a recuperar per, aquesta vegada sí, acabar). Com passa en la primera entrega, és un thriller d'un ritme vertiginós que et condemna a viure obsessionat amb el repte de trobar moments per llegir. I això ja és una victòria. Quan comences aquesta segona entrega et sembla que és més fluixa que la primera però si superes els dubtes inicials t'adones que no. Torna a decaure al final. Potser li sobra alguna trama que, d'altra banda, de no tenir-la, segurament ens permetria posar el verb esnifar a la llista amb la que he començat aquest comentari. Només em queda esperar la tercera entrega, que, diuen, supera les dues primeres.
P.D. Atenció! Llegir Larsson augmenta aquell somni romàntic (i segurament fals) de lligar a la biblioteca. A la biblioteca no ho sé però al tren, en un banc d'un parc o a la platja mateix, ara que ve el bon temps, és molt fàcil trobar algú que llegeixi el mateix llibre que tu. Jo perquè no ho necessito (sóc així de xulo i estic feliçment casat) però no menyspreeu la capacitat de trencar el gel que té el nòrdic d'en Larsson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada