més lleugeres i més fàcils de carregar a la bossa de la platja. Sense adornar-me'n he tornat a caure a les mans d'un suec. Aquesta vegada és Hening Mankell. Vaig adonar-me que no havia tastat un dels millors autors de novel·la negra i Kurt Wallander era pràcticament un desconegut per mi. Em costa emetre un judici sobre el Carvalho suec. Té aquell punt d'antiheroi que també caracteritza el fill de Montalbán pero sense pàtina intel·lectual. És un home que fa l'efecte que no porta les regnes de la seva vida, que no té cap de les virtuds que se li suposen a un inspector sagaç; ni tan sols viu en una ciutat gran. És un poli de poble amb poques inquietuds i alguns vicis de postguerra. Alguna cosa deu tenir, malgrat tot perquè, de fet, després de llegir Los perros de Riga tinc ganes de tornar a llegir alguna cosa de Mankell.Però haurà de ser d'aquí a un temps. Ahir vaig assaltar La Galatea de Cambrils -res a veure amb la de Reus, equiparable a la Geli de Girona- i vaig sortir-ne amb alguna cosa de Naipul -tampoc he llegit res del Nobel britànic- i un recull d'articles sobre futbol del merengón Javier Marías que estic devorant. Salvajes y sentimentales, es diu.
Poc després de sortir de la Galatea vaig fer-me amb un exemplar d'El general en su laberinto, de Gabriel García Márquez, una mena de recreació dels últims dies de Simón Bolívar. Suposo serà el segon plat d'aquest menú. Em motiva que el venedor rapat i tatuat que despatxa a la Geli, quan li vaig demanar aquest títol em respongués: "I per molt de temps que continui al seu laberint!" Suposo que es devia referir a García Márquez. Sospito que el Nobel no és de les seves simpaties. Igual que Vargas Llosa, vaja. En això últim estem d'acord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada