Pagesos i Pla

Estic rellegint Viatge a la Catalunya Vella de Josep Pla (vol. 9) i a part de trobar dies enrera un passatge en el que Pla es mostrava obertament anti-trasvassament , també he trobat aquesta descripció del món de la pagesia:

"El pagès del nostre país no és un especialista, com ho és el pagès dedicat al cultiu monogràfic. Ha de cultivar el secà i l'hort, saber escollir les sements, adobar la terra, establir la rotació de cultius, saber llaurar, sembrar, regar, batre, recollir els fruits i envasar-los. Ha de saber cultivar la vinya, podar-la, veremar, fer el vi, fer el mateix a l'oliverar, mantenir el bosc en estat productiu. Ha de saber portar el bestiar. Ha de mantenir el galliner i el corral en estat florent, el que equival a manejar tota una fauna d'animals domèstics que va des de l'euga al conill, des de la vaca a l'ànec mut o sorollós, passant pels porcs i el món de les lloques, les gallines i els pollastres. Ha de saber fer això o allò -i magencar, cavar, fangar, plantar i saber a quin temps s'ha de fer i s'ha de portar a terme. S'han de tenir coneixements de la terra, dels adobs i saber com s'han de posar. Tots els coneixements d'aquest són empírics, heretats, perquè mai ningú no es preocupà, almenys amb una certa continuïtat, d'ensenyar-li alguna cosa científica, positiva i pràctica. A vegades, en la seva mentalitat hi ha elements de superstició i de miracle. Vostès diran que tot això es realitza d'una manera automàtica, com respirar, com l'automatisme de les màquines. Però potser no és veritat. L'art de l'agricultura, en aquest país, necessita una vigilància constant i una atenció permanent. Com que les finques són petites, no poden deixar d'ésser ben cultivades. Les oportunitats passen, no es repeteixen, no es poden deixar perdre. S'ha d'aprofitar una gotellada, un vent que asseca la terra per a enfonsar l'arada, el primer cop de sol per assecar les herbes. Se sol dir que el pagès és un arcaic, un home a part, una rèmora. És cert. Però el pagès no és un arcaic fossilitzat, sinó despert. No pot ésser d'altra manera. Té tantes coses al cap del seu petit món concret i terrestre, que no té temps ni espai per a ocupar-se d'altres coses. Per això el pagès és l'element obscur de la història, la pasta del món, el procés vital anònim i cec."

Pags 475-476.

També defineix la masia com una "autarquia familiar".

Definitori

'Dime: "No, no intentarás salvar de la matanza a los de tu raza", "No, no lucharás para que tu hijo sea un día señor de Constantinopla", dime esas palabras y obedeceré. Pero habré perdido el gusto por la vida y por el amor.

No dije nada. Ella insistió:

-¿De qué pasta estás hecho para aceptar perder una ciudad tras otra, una patria tras otra, una mujer tras otra sin luchar nunca, sin sentirlo nunca, sin mirar nunca atrás?

-Entre la Andalucía que dejé y el Paraíso que me está esperando, la vida es sólo una travesía. No voy a ninguna parte, no codicio nada, no me ato a nada, me fío de mi pasión por la vida, de mi instinto de la felicidad y también de la providencia. ¿No fue eso lo que nos unió? Dejé sin vacilar una ciudad, una casa, una vida, para seguir tu camino, para halagar tu saña.

-Y ahora ¿por qué has dejado de seguirme?

-Me canso de las obsesiones. Desde luego que no te abandonaré aquí, rodeada de enemigos. Te volveré a llevar entre los tuyos para que puedas avisarlos; pero allí se separarán nuestros caminos.

No estaba seguro de haber llegado a un buen acuerdo ni de tener el valor de cumplirlo. Pensaba que, por lo menos, me había marcado a mi mismo los límites de la aventura a la que me había dejado arrastrar. En cuanto a Nur, me pareció que estaba radiante. Le importaban poco mis reticencias mientras no se interpusieran en su camino. De mis circunspectas palabras sólo oyó el "sí" que yo ni siquiera había pronunciado. Y en el acto, sin esperar, mientras yo hilvanaba en mi cabeza la mentira que le iba a contar a Harún para poder dejarlo plantado, se puso a hablar de barcos, de muelles y de equipajes.'

Amin Maalouf, León el Africano, pags 372-373.

Declaració de principis

Un llibre que comença així és impossible que decebi:

"A mí, Hasan, hijo de Mohamed el alamín, a mí, Juan León de Médicis, circuncidado por la mano de un barbero y bautizado por la mano de un papa, me llaman hoy el Africano, pero ni de África, ni de Europa, ni de Arabia soy."