Rubertu

En Rubertu em va portar el seu fill ahir a la tarda. És el que s'amaga darrera d'aquesta portada. Només he tingut temps d'escoltar-lo una vegada, anant de feina a la casa amb el cotxe. 11 temes a toc de guitarra on el nostre Rubertu aireja els pecats, les pors i les frustacions de la seva joventut encara vigent. M'ha agradat molt, i d'haver sabut que tenia tan bona veu l'hagués obligat a cantar en les retransmissions del bàsquet. Ell era el tecles (que si ara una falca, que si ara un efecte sonor, que una música sempre brittish... ) i anava de noi callat. És un gran tímid però aquí es destapa... una miqueta.
No sé on es pot comprar o piratejar però si us cau a les mans no dubteu a donar-li una oportunitat.

Gràcies Robert. M'ha fet molta il.lusió.

Llums i ombres

Boris Izaguirre té una imatge pública que no s'adiu amb el seu talent individual. És un paio molt intel.ligent, molt versat i escriu, com dirien els Manel "...de puta mare i ho fa de collons". Es pot comprovar a Villa Diamante però trobo que el llibre es fa llarg. Retrata la Veneçuela post guerra mundial que intenta beneficiar-se de les necessitats petrolíferes del món que en deriva del conflicte mentre es refugia en una dictadura militar. Potser el tema li queda gros i potser per això em sembla que és un llibre desigual. L'inici és molt bo. Com retrata l'ambient de l'època, també. Però a mesura que la novela avança, em sembla que s'embolica una mica. Al final, acabes tenint ganes de tancar i plegar. Però no ho he fet per respecte a la seva figura.

Sempre Gabo

"Meses antes, poniéndose unos pantalones de gamuza que no usaba desde las noches babilónicas de Lima, él había descubierto que a medida que bajaba de peso iba disminuyendo de estatura. Hasta su desnudez era distinta, pues tenía el cuerpo pálido y la cabeza y las manos como achicharradas por el abuso de la intemperie. Había cumplido cuarenta y seis años el pasado mes de julio, pero ya sus ásperos rizos caribes se habían vuelto de ceniza y tenía los huesos desordenados por la decrepitud prematura, y todo él se veía tan desmerecido que no parecía capaz de perdurar hasta el julio siguiente. Sin embargo, sus ademanes resueltos parecía ser de otro menos dañado por la vida, y caminaba sin cesar alrededor de nada".

És un de les primeres magistrals descripcions que Gabriel García Márquez fa de Simón Bolívar, el Libertador, en un llibre que es titula El General en su laberinto, que narra com podrien haver estat els últims dies de l'home que va contribuir a fer fora (d'aquella manera) els espanyols d'amèrica i que estic llegint aquests dies. Feia temps que no agafava un García Márquez i no he trigat gaire a recuperar el sabor de la bona literatura. Més enllà del personatge de Gabo, no es pot negar que el Nobel és una de les plomes més fines i preciosistes que corren per aquests móns. Amb el vostre permís, torno al seu món.