Esperant la tercera...

M'acabo de polir la segona entrega de la triolgia Millenium d'aquest suec d'ulleres horrorosament passades de moda. On hi diu polir hi podeu posar cruspir, endrapar, absorvir... Segurament no s'estudiarà en la història de la literatura del futur però la lectura és oci i no tot són les Benévolas (que, per cert, torno a recuperar per, aquesta vegada sí, acabar). Com passa en la primera entrega, és un thriller d'un ritme vertiginós que et condemna a viure obsessionat amb el repte de trobar moments per llegir. I això ja és una victòria. Quan comences aquesta segona entrega et sembla que és més fluixa que la primera però si superes els dubtes inicials t'adones que no. Torna a decaure al final. Potser li sobra alguna trama que, d'altra banda, de no tenir-la, segurament ens permetria posar el verb esnifar a la llista amb la que he començat aquest comentari. Només em queda esperar la tercera entrega, que, diuen, supera les dues primeres.

P.D. Atenció! Llegir Larsson augmenta aquell somni romàntic (i segurament fals) de lligar a la biblioteca. A la biblioteca no ho sé però al tren, en un banc d'un parc o a la platja mateix, ara que ve el bon temps, és molt fàcil trobar algú que llegeixi el mateix llibre que tu. Jo perquè no ho necessito (sóc així de xulo i estic feliçment casat) però no menyspreeu la capacitat de trencar el gel que té el nòrdic d'en Larsson.

Costa de creure

N'havia sentit molt bones crítiques però a mi no m'ha emocionat. Carlin intenta explicar-nos com Nelson Mandela va utilitzar un esport de blancs com el rugby per construir la Sudàfrica post-apartheid amb la copa del món de 1995 com a fil conductor. O Mandela és l'home perfecte o el document que acabo de llegir és un panegíric. No hi ha ombres en el Mandela que ens descriu John Carlin. És l'home perfecte que desarma els seus carcellers amb la intel.ligència, que seddueix els líders que han aguantat amb mà de ferro un sistema feixista... Mandela és una figura de primer nivell però he quedat absolutament embafat. Si podeu passar amb una crítica on s'expliquin les quatre anècdotes principals no us compreu el llibre.

Agafeu-vos festa

Molt més satisfactòria ha estat la lectura de Anatomía de un instante, de Javier Cercas. També ha estat llegit intercaladament a Las Benévolas (entro a la recta final). Per ser més exactes, hauria de dir que ha estat devorat. O millor dit, he estat devorat per. És un assaig sobre el 23F amb un toc novelesc que sospito que permet a l'autor dir coses que, sense l'ambigüitat del format, possiblement no s'hagués atrevit a dir. És una visió poliédrica sobre tot el que va passar, sobre tots els interrogants que van quedar flotant en l'aire i sobre tots els personatges que van intervenir en una de les pàgines més serioses de la història recent però que, com diu el propi autor en el pròleg, segurament corre el perill de convertir-se en ficció pura i dura per una part molt àmplia d'aquesta societat moderna que entra en contacte amb la realitat a través d'una pantalla.
I avui és Sant Jordi. Intentaré fer-me amb un exemplar del llibre de John Carlin sobre Mandela; la segona entrega de la trilogia Larsson i, potser, el llibre de Ferran Soriano sobre el futbol i l'economia. Generalment, abomino tots els llibres que graviten sobre el Barça i que estan fets per ser venuts compulsivament per Sant Jordi perquè la gent sent la necessitat de comprar alguna cosa per Sant Jordi encara que no tingui l'hàbit de llegir. Aquest m'ha despertat certa curiositat però, coneguent-me, quan el tingui al davant, desistiré. Ja veurem.