L'he llegit massa tard

Juegos de la edad tardía és un llibre que havia estat a punt de comprar-me en més d'una ocasió però que, per alguna raó desconeguda, sempre havia relegat a segona opció. Aquesta vegada, segurament per falta de res més atractiu, vaig pagar el que valia i, després de llegir-lo, crec que val massa poc. És un exercici deliciós i, en funció de l'edat en la que l'arreplegueu, us farà reflexionar, segurament.

Per qui vulgui saber

"La República española era un baluarte defensivo frente a la amenaza de la agresión fascista. Pero su atractivo iba más allá. En el mundo gris y cínico de los años de la Depresión, los logros culturales y educativos de la República española parecían ser un experimento emocionante. Sin embargo, para la mayoría de los corresponsales, el elemento más importante de su apoyo a la República fue la lucha para defender la democracia frente al avance del fascismo. Su compromiso les costó muchos sinsabores. Además de la destrucción de sus esperanzas e ilusiones en España, en sus propios países tenían que aguantar el vilipendio de aquellos que creían que Franco lideraba una cruzada en defensa de la auténtica religión contra la brutalidad bolchevique".
pags 438-439, Idealistas bajo las balas; Paul Preston.

Amb la lectura d'aquest llibre coneixereu que la guerra civil espanyola no només la va cobrir Ernest Hemingway. De fet, m'atreviria a dir que Hemingway és un personatge sobrevalorat, quant a la seva contribució a la difusió del conflicte. Personatges com George Steer, Herbert Southworth o Jay Allen segurament no han sabut capitalitzar el seu pas per Espanya como ho va fer l'autor de Por quien doblan las campanas però el seu treball mereix un esforç de relectura. A dins d'aquest llibre -Idealistas bajo las balas- hi trobareu la crònica de Steer que explica el bombardeig de Gernika. Després de llegir-la, fa una mica de vergonya posar-se davant del full en blanc.

Més val tard que mai

Aquesta tarda m'he acabat El quinto Jinete, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Una mica tard? us preguntareu. Sí. Fa 30 anys que és escrit i si no hagués patit una crisi d'existències, el més normal és que no hagués passat mai de la primera pàgina. És dels pocs llibres que m'agrada tenir a les estanteries pel que representa; un passat llunyà en el que els bancs, lluny d'esquilmar-te a comissions, per Sant Jordi et regalaven alguna cosa més que morralla. La qualitat literària del llibre no passarà a la història però el treball de documentació a partir del qual s'arriba a un text trabat i verosímil no és despreciable. A més, tinc l'edició rància clàssica!

El Quinto Jinete té una qualitat que molts llibres no poseeixen. Es pot llegir a petits xarrups de 4 o 5 pàgines i si l'abandones mesos sencers no corres el risc de perdre el fil. No ens explica res que mil pel·lícules ianquis no hagin exprimit fins a límits humorífics; el xantatge del lider libi Moammar El Gadaffi a la ciutat de Nova York en forma de bomba atòmica amagada en qualsevol punt de la gran poma -i, per més inri, a 10 dies pel nadal del 79- possiblement no ha estat portat a la gran pantalla amb totes les de la llei (parlo des del desconeixement) però sí qualsevol història semblant.

Res, que ja he saldat comptes amb el món del thriller polític.