Ni mata ni engreixa

Salvajes y Sentimentales ha passat a millor vida en menys de 24 hores. És un recull d'articles sobre futbol -bàsicament, sobre el Madrid- que l'autor ha publicat al diari El País. Si no sou culés amb el sentit de l'humor d'un militar amb úlcera a l'estomac o nacionalistes catalans amb el capçal del llit forrat amb l'estelada podeu passar una estona divertida. Hi ha algunes reflexions que ens les fem tots més d'una vegada i és fàcil trobar-hi raonaments de sopars de duro que més d'una vegada hem defensat i que, certament, valia la pena defensar. Als més futboleros, també els servirà per reviure episodis passat; sobretot dels mundials 94 i 98. Dit això i, tot i que el llibre no és pas llarg, se'n fa una mica. Marías queda una mica retratat i es nota que recicla massa trossos d'articles passats per a noves entregues.

I després d'un refresc, el primer plat. He començat a entrar en el món de Naipul. Té una digestió diferent al vermutet que ha suposat aquest llibre de Marías.

Un suec diferent

És estiu i he decidit aparcar temporalment el Vida y destino de Vassili Grossman per lectures més lleugeres i més fàcils de carregar a la bossa de la platja. Sense adornar-me'n he tornat a caure a les mans d'un suec. Aquesta vegada és Hening Mankell. Vaig adonar-me que no havia tastat un dels millors autors de novel·la negra i Kurt Wallander era pràcticament un desconegut per mi. Em costa emetre un judici sobre el Carvalho suec. Té aquell punt d'antiheroi que també caracteritza el fill de Montalbán pero sense pàtina intel·lectual. És un home que fa l'efecte que no porta les regnes de la seva vida, que no té cap de les virtuds que se li suposen a un inspector sagaç; ni tan sols viu en una ciutat gran. És un poli de poble amb poques inquietuds i alguns vicis de postguerra. Alguna cosa deu tenir, malgrat tot perquè, de fet, després de llegir Los perros de Riga tinc ganes de tornar a llegir alguna cosa de Mankell.
Però haurà de ser d'aquí a un temps. Ahir vaig assaltar La Galatea de Cambrils -res a veure amb la de Reus, equiparable a la Geli de Girona- i vaig sortir-ne amb alguna cosa de Naipul -tampoc he llegit res del Nobel britànic- i un recull d'articles sobre futbol del merengón Javier Marías que estic devorant. Salvajes y sentimentales, es diu.
Poc després de sortir de la Galatea vaig fer-me amb un exemplar d'El general en su laberinto, de Gabriel García Márquez, una mena de recreació dels últims dies de Simón Bolívar. Suposo serà el segon plat d'aquest menú. Em motiva que el venedor rapat i tatuat que despatxa a la Geli, quan li vaig demanar aquest títol em respongués: "I per molt de temps que continui al seu laberint!" Suposo que es devia referir a García Márquez. Sospito que el Nobel no és de les seves simpaties. Igual que Vargas Llosa, vaja. En això últim estem d'acord.

Estic orfe

Acabo de finalitzar el tercer llibre de la trilogia Millenium. L'última peça de la col·lecció no deceb i provoca, com les altres dues, aquella extranya sensació de tenir la necessitat de continuar avançant en la lectura tot i saber que cada pàgina t'acosta al final. Ja estic. Ja he acabat. I ara què? Segur que molts dels lectors de Larrsson ara es fan la mateixa pregunta. No sé si d'aquí a un temps rellegirem la trilogia i no sé si aguantarà la prova del carboni 14 però ara mateix la realitat és que no hi haurà nova entrega. És més, advertiria sobre la necessitat de blindar-se sobre les reedicions d'obres menors, anteriors, d'aquest suec que no va poder disfrutar del seu èxit. N'hi haurà. A veure quan trigueun. Caieu en la temptació, però si voleu un consell, fugiu-ne! Els editors, no sempre estan equivocats però massa vegades tenen la temptació de voler continuar exprimint la vaca encara que les mamelles ja estiguin completament eixutes.
Jo, personalment, he decidit canviar de registre. Vida y destino, de Vassili Grossman m'acompanyarà durant uns quants dies pels carrers de Girona. Llegir Grossman mentre camines és una mica més difícil que fer-ho acompanyat d'un Larsson però val la pena igualment.